Benvingut al web de Josep A. Francés
Explora el seu món literari, on cada paraula cobra vida i cada història deja una petjada inoblidable.
Josep A. Francés i Andrés
Hi ha una manera d’escriure que no ve de la fama, sinó del lloc. Josep A. Francés (Ontinyent), llicenciat en Humanitats, és d’eixes veus que creixen a poc a poc, com qui aprén escoltant: el carrer, la gent, la memòria que queda a les parets i als camps, i els silencis que passen de família en família.
La seua ficció naix del territori i torna al territori: humil, directa, sense postureig. Perquè —com recorda cabdill indi Seattle en la seua carta al president dels Estats Units— «la Terra no pertany als homes: l’home pertany a la Terra».
Si encara existeix algú disposat a escoltar una veu així, potser la trobaràs ací. Vols conéixer-lo millor?
Novel·les de l'autor
Marc, un camperol de Novetlè, abandona la misèria el 10 de maig de 1623 amb un objectiu clar: canviar el destí dels seus. La ruta el porta fins a Almiserà, a la fonda del Pansa, on l’esperen uns cavallers de fortuna: una banda de bandolers de mar, comandada per la capitana Martina, que viu entre la pólvora, la cassalla i la llei del botí.
A bord del Destral, Marc descobreix un món on cada decisió té un preu: lleialtats que es compren, enemics amb galions de guerra i un endeví fastigós —Teferet— que escampa cartes sobre un drap roig i anuncia catàstrofes amb una convicció inquietant. Quan el joc de la fortuna es transforma en persecució, Marc haurà d’escollir qui vol ser: el fugitiu que sobreviu… o l’home que paga el cost de la virtut.
Perquè ací l’aposta no és només el botí: és la vida, el nom i el camí de tornada.
Hi ha caixes que no haurien d’obrir-se mai. I n’hi ha que, una vegada obertes, ja no es poden tancar. Un doctorand en troba una amb material compromès i, contra tota lògica, decideix fer el que li sembla correcte: tornar-la al seu propietari. Però el rastre el duu a un buit que fa olor d’impunitat: la sospita d’una maternitat robada i la presència d’una banda que no actua sola, sinó amb complicitats cosides al poder —notaries, jutjats, comissaries, despatxos d’empresaris.
Empar Ferrer entra en la investigació com qui entra en un carreró sense llum: amb els sentits en alerta i la certesa que, al darrere, algú ja camina. El Peix Fosc no és un fantasma: és una ombra amb memòria, i la memòria, en mans brutes, també mata.
Quan la veritat pesa tant, qui s’atreveix a carregar-la fins al final
Allò que vaig escriure
Amb decisió vaig fer mitja volta i em vaig situar davant la porta més important de la meua vida.
Acceptarien aquells homes una persona com jo?
Era conscient del daltabaix que anava a colpir la meua vida, les nostres vides, en definitiva, si travessava aquella porta.
Però, tal com ho vaig fer a l’hora de travessar el pas de la porta de casa nostra a Novetlè, em vaig llançar sense pensar-ho més i d’un cop la vaig deixar rere meu. Vaig tancar amb força, perquè el Marc camperol desaparegués per un temps rere d’ella.
Virtut, Fat i Fortuna
A l’alçada dels ulls, en una placa de cartó pedra hi havia escrit «Peix Fosc» amb lletres tremoloses, pintades a corre-cuita, com si algú les haguera escrit al mateix moment que estaven tapiant la paret.
Era una porta sense pany: només l’ull negre del forat.
Va empentar. El grinyol, llarg i prim, va sonar com una alarma antiga.
Aleshores la va trobar.
«Expedient Empar Ferrer. Protocol: Peix Fosc.»
Peix Fosc
—Nosaltres som dos bons tiradors, potser li pots disparar a un, però tu no eixiràs viu d’ací.
—No vull eixir viu, però el Peix Fosc hui pujarà a la llum de la superfície.
—No ho faces. No arruïnes la teua vida per un miserable així —va cridar una dona prima vestida de negre.
—No vinc a viure. Necessite acabar amb aquest home.
—Tu? Acabar amb qui xicot? —va dir amb veu cavernosa i to prepotent.
—No és un xicot qualsevol —afirmà la dona—. És el teu fill.
Giner Corts, amb cara de sorpresa, va esclatar en una sonora rialla.
—Perdona, mare, però jo no crec en la justícia —foren les paraules de Manel.
Va disparar.
Peix Fosc